Mariona Hauf Albertí (1999) és actriu professional, i a més de dedicar-se en cos i ànima a la seva professió, també li agrada passar el seu temps d’esbarjo llegint, passejant per la muntanya o quedant amb els amics.
- Com i quan sorgí la idea de dedicar-vos als escenaris?
- Faig teatre des dels 6 anys. Vaig començar a Can Dulce fent Teatre Musical. Crec que tota la vida he fet teatre, sols ho vaig deixar una temporada quan cursava Batxiller (era difícil compaginar). Vaig començar Pedagogia, però en acabar el primer any ho vaig deixar, vaig esser conscient que volia fer teatre. Així que em vaig matricular a l’ESADIB.
- Quina va ser la seva primera posada en escena? Quina obra vos ha marcat més fins ara?
- Com a actriu professional va ser ‘Grease’, a l’Auditòrium de Palma (sols tenia 15 anys i no estava formada). Fou la meva primera entrada dins aquest món. Però la que més m’ha marcat ha estat ‘Etna’, una obra pròpia que vaig estrenar el passat agost a la ruta teatral Arrel Art. És la meva creació, dura uns 15 minuts i parla del dol perinatal.
- En alguna ocasió vos heu plantejat altres opcions, a més del teatre, com el cinema?
- Sí, tot i que prefereixo el teatre. De moment no he fet cinema, encara que sí algun curt i he d’admetre que una càmera m’impacta. Per altra banda, el públic m’omple molt, el fet que es desplacin, treguin una entreda i vulguin veure teatre me pareix de total entrega. Amb el públic hi ha connexió. El teatre és un lloc de trobada molt màgic.
- Una obra al Teatre Principal. Com se sent després d’haver estrenat a l’escenari més important de les Illes?
- Els passats 16, 17 i 18 de febrer estiguérem en cartell amb ‘La reina dels embulls’. Ha estat una experiència única, emocionant, a més d’una oportunitat de fer feina amb un equip com el que he treballat allà. Penjar el ‘sold out’ cada dia ha estat impactant.
- Com va sorgir l’oportunitat? Quin paper teniu dins l’obra?
- Era a Barcelona i me cridaren per fer una substitució. Inicialment havia de representar l’obra la mateixa autora, però no va poder. Es posaren en contacte amb jo a finals de novembre ja que cercaven una persona que sabés manipular titelles. Estrenàrem el 10 de desembre a Andratx i fins acabar al Principal. Aina (jo) i Bigotets (Héctor Seoane) són els dos personatges de l’obra d’Aina Zuazaga: ‘La reina dels embulls’.
- Amb quins projectes estau fent feina ara?
- Estic fent Teatre de barra. Cada any, durant un mes, es representen algunes obres de microteatre (d’uns 15 minuts) a bars del carrer Blanquerna de Palma. Alba Vinton va escriure ‘In box odisea’ i ella mateixa l’ha dirigida, mentre que Marina Vaquer i jo l’hem interpretada. L’estrenàrem dia 15 de febrer i estirà en ruta fins dia 14 de març. També form part de la companyia ‘Fiblada’, juntament amb Alba Vinton i Arantxa Lepe. Treballam nous llenguatges teatrals, feim feina amb el cos i els textes creant peces pròpies. La nostra darrera creació és ‘Ofelia’. Se va estrenar al Tast Art de Porreres. Tenim també altres projectes en marxa.
- Li agradaria en alguna ocasió ser una de les actrius d’una obra que es representàs a Sóller?
- Sí, clar. El gran tema és a on? És una pena que a Sóller no hi hagi un espai digne i de qualitat on fer representacions. Es necessiten espais per poder dur obres i propostes interessants. Vivim en una societat d’immediatesa i la gent ja no es desplaça, costa pena. Ens perdem moltes coses interessants. Penso que si hi hagués un espai adient es podrien dur tota casta d’espectacles, teatre familiar, propostes infantils i el nombre d’aficionats al teatre s’incrementaria i, el més important, es crearia hàbit de cultura. Tenc 24 anys i no he vist cap teatre en funcionament a Sóller.
- Sabem que guanyàreu un premi d’Arrel’Art de textes teatrals. també vos dedicau a la part d’escriure obres o guions?
- Sí, també escric, com per exemple l’obra ‘Etna’, encara que no he publicat res. De moment, estic en procés de donar forma a una nova llavor que he iniciat i que en breu esper es converteixi en una peça grossa de teatre.
- Els vostres referents?
- En tenc molts, però entre d’ells Marta Pazos, una creadora escènica molt especial; Malpelo, una companyia de dança interessant; Sarah Kane, dramaturga. D’alguna manera m’agrada veure com aconsegueixen transmetre les sensacions i de quina manera mitjançant l’estètica personal te toquen i visualment t’atreuen.
- És possible viure d’aquesta professió?
- És possible, així ho vull pensar, encara que sé que és complicat. És inestable, acabo d’estrenar dues obres a la mateixa setmana, i ara no tenc un gran projecte a curt termini.
- Què li diríeu als alumnes que cursen Arts Dramàtiques en un moment que sembla que la cultura està en retrocès?
- Que no s’assustin, que tot i ser una professió complicada (tothom ho diu), mai he deixat de creure que ho puc aconseguir. Els alts i baixos valen la pena.
- Voleu afegir alguna cosa?
- Vull fer una crida perquè la gent s’atreveixi a anar al teatre. Vull defensar aquest art que fa tants anys que sobreviu. L’hem de cuidar.