Adrián Castaño Forteza (Sóller, 1994) és un piragüista professional solleric amb una discapacitat que en aquests moments intenta igualar les seves condicions per ser reconegut esportista d’alt nivell a les dels practicants convencionals.
-Quan i per què sorgí la vostra passió pel piragüisme?
-Doncs fou gràcies a un viatge d’estudis que vàrem fer quan era petit, en el qual vàrem anar als Pirineus. Allà vàrem fer diversitat d’activitats esportives i una d’elles fou piragüisme. Em va encantar i vaig decidir que en tornar a Mallorca ho provaria.
-I una vegada a Mallorca, a on vàreu començar?
-Vaig començar a fer cursos a Calanova i des del principi se’m va donar bé. Quan ja feia tres anys que anava a classes a Calanova em varen proposar entrar al Club Nàutic de Palma per continuar potenciant la meva pràctica. La veritat és que em va encantar i fou quan vaig començar a entrenar de veres. Vaig estar fins al 2021 a Palma, que fou l’any en què vaig anar als Jocs Paralímpics de Tòquio. I el darrer cicle olímpic, per disputar els de París, l’he estat preparant a La Cartuja, Sevilla.
-Quina discapacitat teniu i des de quan? Què us impedeix?
-Doncs vaig néixer amb una discapacitat que s’anomena artrogriposis múltiple congènita. Aquesta m’afecta a les articulacions de les cames i les mans. Durant la meva vida he hagut de fer front a un total de 20 operacions. I la veritat que estic molt satisfet amb elles, ja que gràcies a les operacions i les seves rehabilitacions puc fer vida normal, puc caminar i ho puc fer tot.
-En quina disciplina competiu?
-Doncs competesc en la disciplina Paracanoe, que és per a la gent amb alguna discapacitat. I dins aquesta disciplina Sempre disput la categoria KL1, que són carreres de 200 metres.
-Quins són els majors èxits o títols que heu aconseguit durant la vostra trajectòria?
-Doncs he estat campió d’Espanya diverses vegades. El 2013 vaig aconseguir el meu primer bronze en un Campionat d’Europa. He participat en els Jocs Paralímpics de Tòquio, finalitzant en 11a posició, i als de París de fa uns dos mesos, en els quals vaig arribar fins a les semifinals. A més, he quedat entre els 10 primers en diversos campionats europeus i mundials.
-Què ens podeu comentar de la recent experiència viscuda a París? Satisfet amb el resultat?
-Va ser una experiència molt guapa, em va agradar molt, i em vaig llevar l’espineta de Tòquio, on vàrem competir sense públic per la pandèmia. Vaig gaudir molt de poder disputar uns Jocs en condicions normals, amb gent, i a la qual varen venir també els meus familiars que feia temps que no em veien competir. Va ser un espectacle la quantitat de gent que es reuní a les grades. I sí que vaig quedar satisfet amb el resultat, vaig donar tot el que tenia i es va fer el que estava planejat, lluitant fins al final, per tant, content.
-Canviant ara de tema, per què el Consell Superior d’Esports Espanyol no us reconeix com a esportista d’alt nivell? Quines condicions se us imposen i què pensau d’elles?
-Doncs mira, nosaltres, els paralímpics, per ser reconeguts esportistes d’alt nivell a nivell nacional hem d’aconseguir medalles internacionals, en europeus, mundials o Jocs. Mentre que, per altra banda, els esportistes convencionals són reconeguts sense necessitat de tenir medalla. És injust que un esportista amb discapacitat necessitat més que un convencional per ser reconegut esportista d’elit. He participat en dos Jocs Paralímpics i no són capaços de reconèixer-me. Els altres no necessiten medalles, tan sols participar. Per exemple, els convencionals, en una distància no olímpica, finalitzant el 12è del món, ja són reconeguts; mentre que en una distància olímpica, quedant en 20a posició, també són reconeguts. Per altra banda, nosaltres necessitam sí o sí quedar entre els tres primers.
-Quins canvis proposaríeu?
-El que deman és igualtat entre els dos esportistes, convencionals i discapacitats, el resultat és el mateix tenint o no discapacitat. De fet, a nivell balear sí que soc reconegut un esportista d’alt nivell o alt rendiment o d’elit, el trist és que a nivell nacional no funcioni igual el sistema.
-Què us suposa ser un esportista d’elit? Quins beneficis teniu?
-Ser esportista d’alt nivell té beneficis laborals, fiscals i formatius. Podria compaginar l’esport a alt nivell amb el treball, perquè si no no et donen cap facilitat. Com a les Balears sí que ho soc, estic intentant entrar a l’administració pública, estic estudiant unes oposicions per entrar a l’administració pública autonòmica. A nivell balear sí que estic reconegut, però necessit ser-ho a nivell nacional per si he d’anar a entrenar fora de Mallorca com ja estic fent els darrers anys.
-Teniu alguna plataforma per lluitar per aquest i altres temes?
-Sí, hi ha un grup d’esportistes retirats que han fet una plataforma per millorar el tema de la jubilació, que per a ells tenen condicions molt dolentes. Després, intentarem que el nostre sigui un dels temes principals d’aquesta nova plataforma.
-Hi ha bones instal·lacions a Mallorca i a Espanya en general?
-Sí, a Mallorca hi ha diferents clubs. I a Espanya hi ha centres de tecnificació que faciliten la pràctica del nostre esport.