Volveréis és la pel·lícula que clausura l’Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF). El seu autor és Jonás Trueba, un dels directors més reconeguts per la crítica i pels festivals d’arreu d’Europa.
Jonás Trueba parla amb el dBalears durant el darrer dia de l'AMFF, un director que no ha arribat al gran públic però que no atura d’aconseguir prestigi amb els seus films. Ha aparegut dues vegades en el llistat de les 10 millors pel·lícules de 'Cahiers du Cinema', la revista més important de cinema del món amb La virgen de agosto (2019, a Movistar+) i amb Quién lo impide (2021, a Filmin), ambdues al lloc número 10 del llistat. A més, ha guanyat premis en el Festival de Sant Sebastià, Karlovy Vary, o en el festival de Canes amb Volveréis que guanyà el premi de la quincena de realitzadors, una de les seccions paral·leles més importants del festival.
- Sembla que enguany et tocava venir aquí per un motiu especial. Almenys hi ha dues conjuncions que crec que t'agrada molt fer com a conjuncions casuals de la vida i és que l'any passat vàreu produir Las chicas están bien ¡ va ser aquí i, a més, es va endur premi. A més, divendres passat vàrem entrevistar Mark Cousins, que enguany ha guanyat el Festival de Karlovy Vary i tu l'any passat, amb la pel·lícula Tenéis que venir a verla (2022), que es va endur el gran premi del jurat. Sembla que fas un cinema a contracorrent de l'habitual. En aquest cas, amb una pel·lícula molt curteta, de 64 minuts. La durada ja trenca una mica amb els cànons de les pel·lícules actuals, que sembla que cada vegada anem a pel·lícules més llargues, i a més el final és quasi-experimental o experimental directament. Com va ser la idea de fer una pel·lícula així, que fos com en contra del que s'espera?
Bé, gràcies i m'agrada poder tornar a parlar d'aquesta pel·lícula, perquè és veritat que sembla que s'ha quedat en un lloc estrany i és una pel·lícula que jo li tenc molt afecte. Potser perquè em vaig sentir molt bé fent-la, és a dir, va ser tot com un gest, diguem, de creació molt ràpida. M'encantaria poder fer pel·lícules sempre així, com en aquesta ocasió. Una pel·lícula que rodam en vuit dies en total, tres primers dies al desembre, crec que de 2021, i altres cinc dies després de primavera de l'any següent.
- Sí, record algun pla amb màscara a més.
Exacte, exacte, es colava encara. Clar, era una peli que neixia molt de la pandèmia. És a dir, de fet, neixia d'un sentiment, aquell que teníem tots que ara hem oblidat, que semblava que s'acabava el món, que el món anava a començar a ser una altra cosa. Llavors la pel·lícula neixia d'això, partia d'això, ironitzava amb això, és a dir, portava una tristesa de tota aquella sensació del món que teníem i de nosaltres mateixos i de la nostra petitesa. Crec que la pel·lícula intentava parlar d'això, una mica de l'escala d'una escala formigueta. Escala il·lusa, no? I llavors va néixer amb aquesta vocació de ser breu, de ser, no sé si experimental, però per descomptat sí que hi havia aquesta cosa de plantejar a l'espectador que això també podia ser una pel·lícula. Per a mi era molt important això.
- Però, que crec que al final sí que jugues una mica, no?
Sí, és a dir, hi havia alguna cosa d’això... Totalment. Jo en cada pel·lícula, a la meva manera, humil, en la meva escala, sempre intent plantejar-li alguna cosa a l'espectador. Amb respecte també al cinema, respecte a què és ser espectador, què és fer cinema, què és ser espectador avui, què són les pel·lícules avui... I encara que jo mai he tengut una vocació de cineasta trencador ni experimental, crec que em consider, potser, més pròxim a ser un... o m'agradaria ser un cineasta clàssic, encara que tampoc no puc ser-ho.
- Com el teu pare, que em va dir el mateix.
Clar, però fixa't, el meu pare, jo sí que el consider un cineasta clàssic. És a dir, jo crec que el meu pare sí que ha aconseguit això i és segurament un desig que ell ha tengut i que ha aconseguit. És un narrador, fa pel·lícules narratives, clàssiques, i jo no. És a dir, potser acaba sent així...
- Jo veig aquesta diferència, no sé si arribaràs al mateix, però...
Clar, sí, jo crec que això és potser el que més ens diferencia, en part. També és pel moment en què et toca començar a fer cinema, el context, la conjuntura, tot això, que és diferent la seva, de quan va començar, i també el seu bagatge com a espectador és diferent. M'ho plantejaves com una pel·lícula experimental i jo no tinc tant aquesta vocació, però sí que tenia ganes de dir això. Una pel·lícula que duri a penes 63 minuts, que a penes té una narració, que a penes s'intueix gairebé com una pel·lícula esbós. És a dir, m'agradava aquesta idea que era una pel·lícula feta com amb tres apunts, amb dues intuïcions, amb una sensació. Semblant, a vegades, quan penses un poema o llegeixes un poema, que són unes poques frases, com amb unes intuïcions, unes sensacions, com que m'agradava sentir que feia la pel·lícula amb això. Amb poquets vímets, no?
- I crec que ho varen aconseguir... Seguint amb una mica els trencaments dels cànons, perquè anem una miqueta més enrere. I Quién lo impide sembla que és tot el contrari. És una pel·lícula molt llarga, 220 minuts. I el que m'interessa molt d'aquesta pel·lícula és per què varen decidir fer el teu primer documental sobre adolescència i joventut. I a més ,amb aquest format, híbrid entre ficció i documental.
Bé, com amb cada pel·lícula crec que va sorgint naturalment. Igual com Tenéis que venir a verla, que estàvem en pandèmia i de sobte et sorgeix fer una pel·lícula així com t'he explicat. Perquè Quién lo impide surt també naturalment de la meva vida, de les meves experiències, de venir de fer La Reconquista, on d'alguna manera he mirat enrere, cap a l'adolescència. També jo venia de molts anys de treballar en instituts a Madrid, en instituts públics, en un projecte educatiu, pedagògic, amb el cinema, que es diu Cinema en Curs. Amb la qual cosa tenia una relació amb els joves, amb els adolescents, bastant forta . Llavors la pel·lícula neix de tot això, d'un interès veritable, real. Parlava molt amb ells i compartia espais. I vaig tenir moltíssim de desig de dedicar-los una pel·lícula, de continuar més amb ells i que la pel·lícula fos una pel·lícula sense regles o una pel·lícula que es podia anar reinventant.
Per això té aquesta cosa híbrida que tu dius, efectivament és una pel·lícula que potser neix amb una vocació més documental, de fet oficialment és un documental, però després és una pel·lícula que conté bastanta ficció també en certa manera. I aquesta ficció és una cosa que va anar arribant a la pel·lícula perquè ens ho demanava, perquè els propis xavals m'ho demandaven i jo també. Llavors teníem ganes de sobte de posar en escena segons quines situacions usant una miqueta més la ficció. És una pel·lícula també molt intuïtiva d'una manera molt inconscient. Va costar molta feina fer-la, va ser una pel·lícula molt física també d'estar treballant molts mesos, anys amb això, jo portant la càmera, després muntant amb aquest material. És a dir que també és una experiència de la meva vida que és una mica irrepetible.
-
Los ilusos és la pel·lícula amb la qual et vaig conèixer i una pel·lícula que em va enamorar en el seu moment. La vaig veure quan es va estrenar fa ja molts anys i per desgràcia no l'he poguda veure ara per a entrevistar-te perquè no és a cap plataforma.
Però hi serà aviat, tornarà.
- Esper que torni a ser-hi perquè li tenc molt d'afecte i en tenc molt bon record i crec que tu també perquè la teva productora es diu justament Los ilusos.
Sí, és una pel·lícula important per a nosaltres també, per al que és el grup Los ilusos perquè és la pel·lícula amb la qual ens vàrem demostrar a nosaltres mateixos que podíem fer cinema d'una altra manera, que podíem atrevir-nos a començar a rodar sense un guió, a no estar esperant les consignes de la indústria, la qual cosa se suposava que calia fer en aquest moment. És una pel·lícula que per a nosaltres va ser molt alliberadora.
A molts nivells, de producció però també de com fer les coses, i estam ara plantejant-nos tornar a posar-la en circulació perquè efectivament és una pel·lícula que va tenir una distribució, no sé com qualificar-la ara, però diguem que no va tenir una distribució oficial en sales de cinema. Vaig ser jo qui anava amb la peli posant-la en diferents cinemes, sales, espais i tal. I és veritat que molta gent li té afecte i molta gent té ganes de tornar a veure-la.
- Creus que sociològicament a l’Estat espanyol o a Europa estam acostumats a veure sempre el mateix tipus de cinema o estam preparats per a veure un altre tipus de cinema que no sigui únicament entreteniment, que ens obligui a pensar, que ens faci estar actius?
Totalment. Bé, és una pregunta complexa perquè és difícil de saber certament. Jo vull creure que sí, que hi ha espectadors de tota mena. Per descomptat que n'hi ha. Potser és veritat que hi ha un tipus d'espectador que és minoria, que té uns bagatges o té unes experiències de veure el cinema o de pensar el cinema o de relacionar-se amb el cinema d'una manera més intensa, en el sentit de veure més coses diferents.
I després crec que hi ha una majoria que té una relació amb el cinema més superficial. I cal ser conscient d'això. I com a cineasta, com a director, saber que és així. També saber on estàs i quin tipus de públic tens. Jo sé que tinc un tipus de públic que és una minoria, que per a mi és suficient. No aspir a agradar ni tan sols a tot el públic. Em semblaria que això és una errada. Però sí, som conscient que quan faig una pel·lícula com Tenéis que venir a verla sé que hi ha una gran majoria d'espectadors que davant això diran: «Què cony és això?». I ho accept i sé que ara, per exemple, si la pel·lícula s'ha posat en TVE, s’haurà trobat més potser amb aquesta mena d'espectador que la veurà en la tele. I per a mi, és interessant que es produeixi aquesta fricció, aquest xoc amb aquest espectador que vegi una pel·lícula, que no és que sigui una pel·lícula radical ni experimental ni res, però és cert que probablement diuen: «Això no és una pel·lícula».
I això em sembla interessant, la pel·lícula juga amb això. Crec que la pel·lícula és conscient d'això i li ho diu a l'espectador. Òbviament la pel·lícula en si mateixa, nosaltres en fer-la, estam dient que això és una pel·lícula, això pot ser una pel·lícula, encara que a molts us sembli que no. I aquí és on estam establint un diàleg amb l'espectador que no sabria com qualificar, jo intent que sigui amable, però també intentes sacsar a un cert espectador.
- Crec que la majoria de persones són persones intel·ligents, que realment els agradaria la majoria de l'art, llavors em planteig com pot ser que gent intel·ligent no pugui reflexionar sobre què és ser espectador o què és una obra d'art o què és una pel·lícula i que puguin ser tan divergents entre elles?
Bé, és que és el gran tema això que estàs plantejant. No sabria què dir-te, perquè en realitat passa el mateix amb la pintura, amb la literatura, amb tantes coses, amb tants oficis, no sols del món de l'art, però és veritat que el cinema, com té aquesta característica popular per a bé, a vegades sembla que és com el futbol, alguna cosa que es dona per fet, que la gent consumeix a vegades d'una manera una mica inconscient i això és així, ha estat una mica sempre així i cal acceptar-ho.
Després alguns cineastes som espectadors i tenc una relació respecte al cinema que veig, llavors les pel·lícules que faig al final són conseqüència del meu jo espectador, del que a mi m'agradaria veure, també és a vegades una rebel·lia contra el que veig, contra el cinema imperant. És a dir, que moltes vegades és un cinema que sembla que cerqui una espècie d'anestèsia de l'espectador, que les coses se li passin sense que s'adoni, m'agrada que les coses passin i que t'adonis, que gairebé et violenti, et faci treballar, no sé com dir tot això, però... no és així sempre, moltes vegades veig un cinema que fa les coses d'una forma que no m'agraden, llavors quan jo faig una pel·lícula intent també posar-me de l'altre costat, anar contra això i aportar alguna cosa diferent a aquesta espècie d'oceà enorme que és el cinema.
Però és veritat que tampoc no pots treballar ignorant això, tot això que tu has plantejat, que és cert, hi ha molts tipus d'espectadors possibles, a mi m'agradaria pensar que nosaltres, Los ilusos, treballem per a una immensa minoria, això que deia Juan Ramón Jiménez, que és tan bonic, parlava molt sempre de la immensa minoria i que ell se sentia molt còmode aquí, és a dir que no hi ha perquè aspirar a tot el públic, a un públic majoritari, es pot treballar pensant en una minoria que pot ser és més exigent o que li demana més al cinema, però entenc que hi hagi gent que no vulgui demanar-li tant al cinema.
Home, si podem atreure gent cap a nosaltres, millor, i si no, ens concentrarem en els que sí que volen veure al cinema una forma d'art, una forma d'expressió, una forma d'interrogació, una manera de pensar, d'estar en el món més intens, a mi m'agrada això, a mi sí que em serveix i confiï que hi ha molts altres com jo, com pots ser tu.