El cineasta Mark Cousins és un gran expert sobre cinema. Ha realitzat els documentals més rellevants sobre cinema en l’actualitat, exposant les innovacions del llenguatge audiovisual durant tota la seva història amb la sèrie documental The Story of Film: An odyssey (2011, a Filmin).
- Com va ser el procés de decidir quins fragments, obres o escenes havies d'incloure en un documental que explora el llenguatge cinematogràfic en totes les seves èpoques i tot el món?
La primera decisió que vaig haver de prendre va ser mirar el món sencer i demanar-me quins tipus de films han estat desplaçats per homes blancs com jo. Hi havia molts espais o buits i la primera cosa que vaig haver de fer va ser no fer el mateix error, no deixar els mateixos espais. I una vegada que havia omplert aquests espais, vaig haver de demanar-me qui eren els innovadors. No la gent que havia fet la gran feina convencional, m'encanta el cinema mainstream però, qui estava actualment empenyent el llenguatge del cinema? I per això, per exemple, un dels meus filmadors favorits és Billy Wilder. I no hi ha un munt de Billy Wilder, perquè ell no sempre era innovador, i per això que les eleccions es varen tornar doloroses. Perquè, com qualsevol cosa, la llengua del cinema morirà si no es rejoveneix. Al final, el llenguatge cinemàtic morirà si no hi ha una renovació, si no es repensa tant en el mainstream com en l'avantguardista.
- Vares produir una nova entrega que va del 2011 al 2021, anomenada The Story of Film: A New Generation. M'agradaria saber si, actualment, hi ha qualque cineasta que t'hagi sorprès del cinema de l'Estat espanyol, sobretot per la innovació, i no tant perquè hagi arribat al públic fent pel·lícules importants o aconseguint premis en festivals importants.
Un exemple seria El año del descubrimiento (2020, a Filmin) de López Carrasco, aquesta pel·lícula amb els escenaris separats, amb pantalles dividides, per exemple, influenciaran a futurs cinematògrafs o hauria de ser així. Així que el procés de renovació continua. I... Carla Simón, Alcarràs, per exemple, quina bellíssima pel·lícula.
Som un cineasta a temps complet, així que sé que sembla que estic mirant Wikipedia o IMDB, però en realitat, quan vius on jo visc, molts films no estan distribuïts, així que no som un expert al cinema espanyol en aquest moment. M'agradaria dir que hi ha una dimensió política en això també, amb l’auge de l’extrema dreta que, per exemple, recentment a Polònia i a Hongria, estan tractant d'estrènyer el cinema. I tens una part d’això aquí, Vox, que crec que està tractant d'estrènyer el cinema, la cultura, les llibertats per a les dones i les persones LGBT, etc. Aquesta és una altra raó per la qual és bo ser apassionat per la naturalesa internacional i inclusiva del cinema.
Més tard, durant el procés de l’anterior film va adonar-se que no hi havia una presència d’autores directores. Realitzà una sèrie d’entrevistes per a xifrar en 10.000 dones cineastes que havien fet pel·lícules i televisió des del 1895. Per tant, va estrenar Women make film (2018, a Filmin) on explora obres de dones d’arreu del món i de totes les èpoques per a exposar perspectives artístiques que no havien estat present en la majoria d’estudis de cinema. Tal com ell mateix diu «no per ser dones directores sinó per ser artistes».
- Amb ‘Women make Films’ (2018) ens ofereixes una perspectiva de la història del cinema potser menys coneguda i sobretot ens dona una mirada diferent amb moltes referències trencadores que descobrir en el llenguatge audiovisual. Com va ser per a tu aquest procés d'aconseguir separar allò que havies fet abans per a prendre referències amb menys accés, totes fetes per dones?
Crec que Women Make a Film va tenir un major impacte en la cultura del cinema que The Story of a Film. Vaig començar a demanar, crec que fa 25 o 30 anys, quan anava a qualsevol lloc, qui són les teves grans filmadores? I va haver-hi un munt de respostes, 10.000 dones han dirigit pel·lícules o televisió en la història, i moltes d'elles es varen quedar fora de la història.
I al final, hi ha moltíssimes pel·lícules de dones que no s'han arribat a veure o no se'ls ha donat importància. L'important és que no va sobre la feminitat. Va sobre el crear pel·lícules. No és sobre el fet de ser directores dones, sinó sobre ser directores. Crec que almenys sis directors han fet box-sets al llarg del seu treball. I si no aconseguesc res més en la meva vida, estaré orgullós d'això.
Cousins no només fa sèries documentals, també ha estrenat dos films documentals sobre dues de les figures més importants del cinema, Orson Welles, amb The eyes of Orson Welles (2018), i Alfred Hitchcock, amb My name is Alfred Hitchcock (2022, a Movistar+). Comentam amb ell el punt de vista del narrador en veu en off d’aquests dos films.
- En el cas d’aquests films, el punt de vista del narrador és almenys curiós. Al documental de Welles, directament parles al director, en segona persona, i en canvi, en el de Hitchcock, uses la primera persona, és a dir, és el propi Hitchcock qui ens interpel·la. Com vares decidir aquest tipus de narració per a cada film?
Sempre, quan fas alguna cosa, quan estàs contant una història, has de preguntar les següents preguntes. Qui està parlant? D'on? Quan? Per què? I a qui? I si preguntes aquestes preguntes, pots arribar a respostes innovadores.
Per exemple, en el meu Hitchcock, parlava Hitchcock. En el meu Orson, parlava jo a Hitchcock. Així que pregunta aquestes preguntes cada vegada, i aconseguiràs una cosa interessant.
Aquest cineasta no realitza únicament documentals sobre cinema, l’any 2022 s’estrenà March on Rome on documenta l’auge del feixisme a la Itàlia dels anys 30 o The Story of looking (2021, a Filmin) on ens mostrà a partir de la seva experiència vital i la seva subjectivitat en l’acció de mirar i el pensament i la construcció d’un mateix.
La pel·lícula que es presentà al cinema Augusta el divendres dia 26 de juliol fou presentada pel propi director i amb un col·loqui final. A Sudden Glimpse to Deeper Things és un documental extraordinari que ens relata la vida de la pintora Wilhelmina Barns-Graham. Com sempre en el cinema de Cousins, el punt de vista és essencial, la seva veu en off ens va relatant de quina manera la seva pròpia vida pot lligar-se amb l’obra de la pintora protagonista. També, ens va indicant aquelles fites personals que varen modelar la visió de l’artista, sobretot per la pujada al glacial Grindelwald. Aquest documental no compleix el cànon del documental més comercial compost per entrevistes i imatges d’arxiu amb una veu en off que ens diu què va passar. Ens relata la història d’una pintora britànica quasi oblidada, on els espectadors som part del discurs, ens demana sobre què creiem, ens conta la història a partir de la seva subjectivitat en l'apropament a la seva figura.