Cristian Vidal (Sóller, 2005) tingué clar des del principi que la seva vida giraria al voltant de la música. Ara, valora les experiències i oportunitats que se li han presentat a la seva curta edat, així com el seu futur.
-Quan entrareu en contacte amb el món de la música?
-Aquesta pregunta se’m fa molt fàcil perquè bàsicament ja ballava quan vaig néixer. A les bodes familiars em quedava tot sol a la pista principalment perquè m’agradava molt en Michael Jackson. L’època d’en Bruno Mars també em va pegar fort, que justament els inicis d’en Bruno Mars foren l’any que jo vaig néixer. També a aquella època mirava Disney Channel a la televisió perquè no hi havia res més, no com ara. Estava a tope amb les sèries de pop adolescents com Shake It Up que era de ball. És a dir, el conjunt entre en Michael Jackson, en Bruno Mars i Disney Channel varen ser el que va fer que mumare veiés que m’agradava ballar. De fet, va ser ella que va prendre la decisió perquè vaig començar amb cinc anys de manera oficial a una acadèmia.
-Com ho rebé el vostre entorn?
-Dins la meva família, llevat de la meva predina, que és la que més es mou i balla, no he tingut cap referent clar. Tots havien jugat a vòlei i encara ara, i jo vaig ser l’excepció. Al principi mumare ho dugué millor que munpare, que va ser la que em va introduir. La meva germana no s’adonava de massa perquè quasi acabava de néixer i a munpare no li acabava d’estirar pels prejudicis que hi ha dins aquest món pel fet d’estar tan influenciats de la cultura urbana, sobre tot el hip-hop, que és com vaig començar i el que m’agrada. Hi ha gent amb tatuatges, piercings, gorres i calçons amples. Ara és un poc més la moda, de fet, tothom va un poc com vol i a la gent li és igual. Al cap de dos o tres anys munpare es va anar adaptant. Jo ho faig perquè m’agrada i el dia que em deixi d’agradar ho deixaré.
-Ser part de la boy band ‘Amor’ ha suposat un moment important a la vostra carrera, com va arribar aquesta oportunitat?
-Abans de la boy band hi ha molts d’anys, on als 11 o 12 ja havia anat tres vegades al mundial. Havien fet campionats per tota Europa i bastants pels Estats Units. El mateix any de la pandèmia com no es podien fer campionats, la nostra acadèmia es va enfocar a fer vídeos a xarxes socials. Arran d’un vídeo que es va viralitzar un poc on sortíem en grupets de dos o tres, jo sortia amb un altre al·lot i una persona dels Estats Units que es dedicava al cinema es va fixar en nosaltres i ens va escriure amb un missatge per Instagram dient que tenia al cap fer una boy band. Volia que fos llatina perquè aquest home era de Los Ángeles. Ens digué que estava interessat en nosaltres, que sabia que érem menors d’edat, jo tenia 13 o 14 anys. Fou un poc estrany, però al cap de cinc o sis dies ja estàvem fent un Zoom amb tots els nostres pares i aquí va ser quan vàrem veure que la cosa anava de debò. En llevar les restriccions per entrar als Estats Units vàrem anar dos mesos i mig de prova i després quasi un any i mig més. Jo coneixia a dos al·lots, els altres dos els coneguérem allà, un d’ells sabia qui era jo perquè també és espanyol i del món del ball, l’altre és de Miami i fou el que es va haver d’integrar més amb els altres.
-Com fou la convivència amb els vostres companys de grup?
-La convivència forta fou l’any 2022, que foren set mesos tots seguits, i al principi va ser molt caòtic. Tots teníem diferents maneres d’estar dins casa. N’hi havia un pendent dels bacteris, un altre més deixat... Però convivíem amb el nostre mànager, que s’encarregava de nosaltres, sis persones dins casa. Ell ens posava a ‘rajatabla’. Fou un procés complicat sobretot per les festes de Nadal que vàrem estar fora i ho vàrem passar tots un poc malament. No se’m va fer fàcil, però va estar bé perquè vaig aprendre molt. Ara estic contant el dolent, però el bo és que estàvem 24/7 junts i miràvem pel·lícules junts amb pizzes, i pel que involucra el projecte musical, podíem assajar, cantar i compondre junts cada dia.
-Amb què voleu que es quedi el públic quan us veu?
-M’agrada que els transmeti alguna cosa, si pot ser no odi, però això m’és bastant igual perquè en general les opinions solen ser bones. M’agrada molt que em diguin que em veuen content i que ells es posen contents. M’agradaria fer alguna cosa que inspiri a la gent perquè encara que les coses hagin avançat dins Sóller i Mallorca, la gent que està dins aquest món ens hem de moure cap a Madrid, per no xerrar a nivell internacional, per les poques oportunitats que hi ha. Falten professors, i gent amb ganes de fer-ho professional, no un hobby. He compartit classe amb 2.000 persones, i avui en dia que sàpiga que es guanya la vida amb això n’hi ha 4 o 5.
- Fa tres anys féreu una gira pels Estats Units i Llatinoamèrica, quina ciutat us va agradar més?
-La gira va estar enfocada a Sud-americà i férem Mèxic, Costa Rica, Puerto Rico i vam acabar a Los Angeles i Carolina del Nord. El que més em va agradar, per la meva sorpresa, fou Panamà i Costa Rica. Hi vaig anar sense expectatives i és una passada. És com si fos Nova York però dins la cultura llatina i enmig del bosc. Estiguérem a un hotel rodejat de gent amb passió que n’hi ha poca al món. I als Estats Units encara que sigui una indústria tan gran no tenen la mateixa sang. Tot es planteja com un producte, a Sud-americà és la calidesa de la gent.
-Quins plans futurs teniu?
-Al meu perfil ara mateix tenc quatre cançons però sense publicar 200 o 300 demos. Vaig molt a Madrid, hi vaig anar fa tres dies i hi torn en quatre. El pla és treure dues o tres cançons abans de l’estiu per fer un petit show case amb dos ballarins de confiança. A l’hora de fer música, tir cap a trap, reggaeton, R&B, i que sigui compatible a un escenari. El que valor és el que la persona sigui capaç de fer damunt l’escenari a part de tenir el micròfon a la mà.