Menfis es...’ és el single del primer disc editat pel músic solleric Pere Andreo (Sóller, 1986), el qual es presentarà en directe al centre parroquial Victòria dia 24 de gener. «L’espassio» fa referència al fenomen d’albirament d’ovnis que va tenir tanta repercussió a Sóller i que el 1975 aglutinà un gran nombre de persones a Cúber per veure vida extraterrestre. A partir d’aquí, Andreo crea aquest projecte musical del qual en parla a les següents línies.
-Com se li ocorre el concepte per al disc?
-El concepte surt a partir d’una cançó específica, la de «Menfis es...». Quan vaig tornar a escriure cançons -no ho vaig fer amb la idea de fer un disc que es digués «l’Espassio»-, però aquesta parlava d’un grup de gent del poble que partia cap a Cúber a veure ovnis. És un tema que sempre m’ha cridat l’atenció perquè és un paisatge diferent, té una atmosfera misteriosa, al costat hi ha les antenes; radars i bolles i a partir d’aquí surt la cançó. Llavors vaig establir un fil conductor amb la resta de cançons.
-Quant de temps fa d’això?
-Ha estat un procés molt lent, perquè ho he volgut així. Tenc el costum de fer notes d’àudio al mòbil amb idees que em surten i la primera va ser dia 2 d’octubre de 2022.
-Com ha estat el procés creatiu?
-Idò espontàniament se m’acut una cançó, per exemple, la llampuga. En ella parl del misteri de la lluentor lligat amb els que se senten davall la mar anomenats OSNIS (Objectes submarins no identificats) i en una altra es parla d’en Masaya (japonès) on acab dient: a quin planeta anaves? Tot això que sona tan diferent, els uneix el surrealisme solleric relacionat amb els ovnis i altres elements que vaig aportant a les cançons. Intent lligar-ho tot amb la idea universal i elements ultralocals, més i tot que el KM0.
-És un disc molt local. Tots són músics locals?
-No. De fet, els músics bàsics que m’acompanyen no són locals. Hi ha Pep Estrada com a baixista; en Pep Lluís Garcia, com a bateria i en Gori Matas al teclat. Però, com no podia ser d’altra manera, hi ha moltes col·laboracions de músics de Sóller com en Jeroni Rullan; Txumi Castañer; Paco Grancha; ‘Xevi’ Franco; n’Aina i na Paula Nigorra; en Marcos i Joan Carles.
-Com has aconseguit reunir tants músics?
-He duit molta sort i per amistat van col·laborar.
-Afirma que és un disc artesanal i solleric. Per què?
-Compleix aquestes dues premisses. Artesanal, perquè està gravat i mesclat a l’estudi que tenc a casa i de manera molt senzilla, tot i que ha agafat una altra dimensió quan Joan Miquel Oliver li ha donat el seu toc per mesclar-ho. Solleric, perquè la lletra i la música són meves i els temes també són d’aquí.
-Com va ser la gravació del videoclip a Cúber?
-M’agrada fer les coses de manera natural. Vaig conèixer en Josep Alorda per Instagram compartint una publicació seva. A partir d’aquí es va posar en contacte amb mi per agrair que ho hagués fet i també va venir a Sóller quan vam inaugurar l’exposició sobre Revilo. Mantinguérem el contacte fins que li vaig proposar rodar unes imatges d’una altra cançó, Reset, i li va encantar. Al cap de mesos, li vaig proposar pujar a Cúber, amb el càmera i sopar allà dalt. Estàvem tan emocionats de gravar el videoclip que no va servir cap toma de les que vam fer aquest dia (riu). Hi tornàrem ja amb un guió i sorgí el videoclip.
-Què és ‘La guasa Decimal’?
-Això va ser el detonant de muntar l’Espassio. Un dels amics que conservo de Barcelona és Tito Muñoz, un poeta i publicista dels anys 90. Ell forma part d’aquest grup de whatsapp, motivat per Fernando Lobo (un poeta de Cádiz) que vol recuperar la idea de fer dècimes d’una manera contemporània, on es fa un vers i la resta el segueix fins a acabar la glosa. Alexis Díaz Pimienta i ell amb altres com Jorge Dréxler; Isamel Serrano; Rozalén i altres em van incloure el maig de 2022. Amb molt de respecte vaig començar a participar i després de 10 anys vaig tornar a escriure de nou i a construir ritmes i expressar-me de manera poètica.
-Quan surt el disc?
-Dia 17 de gener, dia de Sant Antoni. És una data assenyalada. Dia 28 de desembre, el dia dels innocents, surt el segon single «La Llampuga».
-Podria definir l’estil musical del disc?
-Ja ho han fet per mi. A la plataforma Spotify ho han classificat com Indie Pop. De fet, no tenc preferències, perquè les meves influències són molt àmplies, ja que escolt des de Juanito Valderrama fins a Billie Eilish i això es veu a totes les cançons.
-És el primer disc de molts?
-Ni idea. Ja he escrit més cançons, però no tenc ara intenció de fer-ne un de nou. Som partidari de deixar la gent amb ganes i no avorrir.
-S’ha inspirat en històries de Sóller?
-Sí. Hi ha dues cançons al disc que específicament parlen d’ovnis. Una, és un personatge que veu senyals i no sap que són i al·lucina i, l’altra, és el single que cerca coses, però no troba res. The Chill és la cançó d’amor del disc. Els picapedres (retrat dels picadors); L’Entrada (a Pere Frontera) i Reset. Sempre hi ha un toc solleric a totes les cançons. Quant al llenguatge, també estic content d’haver recuperat paraules.