És evident que a la cantonada de l’any 2000 el gènere literari de ciència-ficció, així com l’assaig dels ufòlegs, ha minvat molt. Va tenir en els anys 60 i 70 del segle passat un èxit extraordinari. L’obra de n’Isaak Asimov, per exemple. Cada estiu es parlava d’OVNIS, objectes volants no identificats. Fins i tot un parent meu jurava i perjuraba haver-ne vist un, de platet volador, per damunt de l’Ofre quan ell tenia cura dels seus tarongers. El sencionalisme ha estat gran, però la burleta popular també. Tanmateix, l’existència d’una realitat gal.làctica universal amb els seus milions de misteris no es pot negar. Un home pamplonès de 73 anys, periodista, que va rebre la seva formació a la universitat de Navarra, que en el seu moment es va fer famós per la seva novel.lística sobre el ‘Cavall de Troia’, s’ha dedicat en cos i ànima a aquesta temàtica i n’ha dut a terme nombroses investigacions.
Però això de la fama és quelcom que puja i davalla. La gent és així. Quan un escriptor duu uns anys de silenci, sense publicar, li diuen: O ja no escrius? El mateix passa amb l’artista quan ja no guaita a les pàgines de la premsa: Què ja no pintes? Què ja no composes? Què ja has deixat el torn de la ceràmica o les eines d’esculpir? I no diguem dels esportistes, aquells que han guanyat trofeus i més trofeus i que no podien anar pel carrer sense signar autògrafs…
Passats els anys, ja ni els saluden. I és que el món és així i el temps passa. Mirau, fa una pila d’anys, un estiu a Sóller, en aquell pati dels ‘brots de taronger’, quan hi havia una mena de night club, jo hi estava assegut amb la meva germana i una cosina, totes dues ben maques. A una taula propera hi havia quatre al.lotots d’entre divuit i vint anys. Un d’ells, magre, tot fent-nos burla, em va mirar a través del vidre de les seves ulleres de cul de tassó i em va dir: Miquel! Mataiotes mataioteton kai panta mataiotes! I jo no sabia a què venia allò, talment em semblà una mena d’impertinència pronunciada amb llengua pastosa. Al davant del meu desconcert hi va haver rialles per a tots els gusts. Llavors, vaig aclarir que significava Vanitas vanitates omnia vanitatem o dit en planer, “Vanitat de vanitats, tot és vanitat i és clar, la decadencia de la fama, deguda al pas dels anys, el cansament, les il.lusions trencades, les limitacions de cada personatge públic, porten, inevitablement, a un oblit social en els anys de la maduresa i la vellesa. Però tornem a J.J. Benitez, del qual molt se’n parlava i ja no se’n mota tant. Però fa poc ho he tengut present tot rellegint el seu llibre, publicat el 1980, Incidente en Manises, quan l’ufòleg intentaba aclarir la següent pregunta: «Era realment un OVNI allò que s’apropà a gran velocitat a un avió comercial que acabava d’enlairar-se de l’illa de Mallorca?» Juan José Benítez López, més conegut com J.J. Benítez no es va voler perdre els detalls de l’assumpte, alguns dels quals el dugueren a Sóller…
-A Sóller? I això?
-Així ho conta: «El matí següent, quan repassava al detall la valuosa informació obtinguda d’aquell succeït, em vaig adonar d’un fet que podia resultar decisiu. Com no ho havia vist abans? En comprovar les hores que va tenir lloc la persecució dels tres OVNIS per part de l’avió militar, vaig observar que en el tercer intent d’apropar-se a l’objecte situat sobre Sagunt, coincidia amb l’avistament d’un altre OVNI prop de la localitat mallorquina de Sóller… Curiosament, una mitja hora abans, un habitant de Sóller, al nord de Mallorca, veia i fotografiava un estrany objecte. En consultar el mapa vaig comprovar que les illes Columbretes, Sóller i Maó s’arrengleraven en una mateixa franja. Es tractava del mateix OVNI? Els dies 20 i 21 d’aquell mateix mes de novembre la premsa balear primer i la nacional i mundial després publicàren unes fotografíes aconseguides per aquell veí de Sóller. Per aquelles dates jo em trobava a València en plena investigació i em vaig limitar a arxivar la nova pista. Quan finalment vaig poder volar a Mallorca a la recerca de Josep Climent, el jove mecànic que havia estat testimoni de l’OVNI, els militars ja m’havien guanyat la partida confiscant-ne els dos únics negatius existents…» I segueix la narració.
-És clar. La cosa degué rodar molt més.