Mai, com ara, no havíem vist tanta porqueria i tants d'abusos de poder que, a la llarga, han portat a una crisi econòmica, política, municipal i religiosa que fa que el poble, senzill i lleial, es torni desconfiat davant els polítics, incrèdul davant una església anti testimoni. La conclusió que jo en trec n'és de manca d'ètica, de moral, d'exemplaritat, d'amor vertader a aquells que representen i dels quals els ve el poder.
Es creuen ser els "amos" d'una potestat que no és seva amb tanta d'obsessió, que, quasi sempre, per no dir sempre, acaba amb lluites internes entre els aspirants, lluites que no deixen ningú sense ferides i molts acaben tirats i sense honra dins les cunetes. No entraré a llegir la lletra menuda els que mostra la TV i els periòdics. Tots ja tenim el nostre criteri. Miraré al nostre voltant:
Els canvis que he vist amb amics quan s' han assegut darrera taules de despatxos amb poders polítics, municipal, administratiu, amb ordres de tot color i manaments, em fan dir: Si vols saber com és en tal, dóna-li la cadira presidencial d'un despatx en poder, petit o gros, i sabràs realment com és". Motles vegades veureu que l'amic passa de ser espontani, natural, sincer, a mostrar-se forà, extern, remirat. A mi, això em fa riure.
Per a mi és incomprensible que un càrrec que et fa seure en una cadira més alta pugui fer canviar la persona, amiga o desconeguda, no sols en la manera de vestir i de portar-se, sinó, també, en la forma de comportar-se, de veure's ell mateix, de tractar la gent.
El poder sobre els súbdits, que va inclòs en un servei, no és altra cosa que allò que fa una canya o un tronc fermat a un arbre dèbil a fi de que el vent no l'engronsi, o no el tiri a terra.
Que bo, quan trobam darrera una taula un home, una dona que administra la seva tasca, que regeix el seu treball de govern, que compleix la seva dignitat amb cara amble, disposta, amiga, servicial, prompte. Aquestes bones persones són més respectades, més estimades i més obeïdes que aquelles cares malcarades, exigents, puritanes, de "mando y ordeno", que just saben de lleis, que sols veuen el món en blanc i negre.
Tota autoritat, que es mostra inflexible, segura d'ella mateixa, que no presos incorregibles. L'home autoritari és un infant, inflat immadur. La llei no està feta per dominar l'home, la llei es dóna perquè sigui salvada la llibertat de l'home. La llei mata, l'esperit vivifica. El poder corromp, sabeu per què? Els qui tenen dins les seves mans el poder són dèbils i ells ho saben, per això cerquen folrar-se de doblers, així es senten poderosos, tota vegada que els diners ho poden tot: tothom s ‘agenolla davant seu i la justícia am bells es comporta amb guants de vellut.
Els homes i les dones de seny saben caminar amb llibertat, saben contemplar al bellesa, esquivar els perills, deixar passar els altres, donar la mà al qui no pot caminar, assenyalar camins vells i nous...
És una vergonya que els qui fan les lleis i manen complir-les, engrillonats, entrin dins presons, o siguin cridats pels jutges. Dins quin país estam?
Sincerament hem de revisar els poders, la manera d'adminstrar-los. La gent s'ha tornat agressiva, el parlar agre, l'educació fluixa. Estic segur que sols la bondat venç i convenç i perdura, edificant, dins el temps.