[ALERTA: SPOILER] Si no has vist la pel·lícula Projecte Salvació (Project Hail Mary en anglès) i la vols veure, guarda aquest article per quan l’hagis vist.
Qui diria que una pel·lícula de l’espai, de ciència ficció, podria despertar-nos un sentiment d’empatia tant potent? I no em referesc a la voluntat de salvar a la humanitat i al planeta (podríem discutir si aquesta voluntat és merament egoista i convinguda, o si també té qualque punt altruista), sinó al vincle que establim durant la pel·lícula amb el coprotagonista: un ésser d’un altre planeta que no se sembla en res a nosaltres, i que en Ryan Gosling, protagonista principal, l’anomena Rocky.
Arribant al final del llargmetratge, i després d’un accident a la nau, veim com en Rocky ha quedat ben ferit i empitjora per segons posant així en perill la seva vida. Aquesta escena és especialment dramàtica perquè en Rocky està sacrificant-se per salvar al protagonista, l’humà interpretat per Ryan. Una vegada salvat, el director ens deixa uns minuts amb el dubte de si en Rocky sobreviurà o no. Una agonia lenta que ens fa venir pena i tristor.
Com és possible que sentim totes aquestes coses amb un ésser d’altra espècie, que no es comunica com nosaltres, que no el podem entendre bé, que els seus interessos són majoritàriament diferents dels nostres, i que sabem que no existeix realment perquè està creat per ordinador?
Tenim diversos factors en joc en aquesta situació. El primer és saber que en Rocky té capacitat per sentir en totes les direccions possibles, des de la por i la desconfiança fins a l’alegria i l’eufòria. Això inclou una capacitat per sentir dolor que fa que connectem de forma directa amb el seu patiment. Sabem perfectament que patir és una cosa negativa per a un ésser, sigui qui sigui.
El segon factor és que, a conseqüència amb el primer, té consciència d’ell mateix, de la seva existència, i de l’entorn que l’envolta. Moltes vegades, els humans, pensam que aquesta capacitat és exclusiva de la nostra espècie, però és una capacitat que tenen molts animals i que el debat científic ha superat fa molt de temps. La conclusió de la Declaració de Cambridge sobre la Consciència, l’any 2012, és clara: la consciència no és només humana. Quan sabem que un altre ésser és conscient de si mateix tal com tu i jo ho som de nosaltres mateixos, els sentiments de preocupació i responsabilitat sorgeixen d’immediat.
Però això és suficient per sentir empatia cap a Rocky? En moltíssims casos sí, però encara li hem de sumar un tercer factor: la indefensió. Veure com un individu no es pot defensar del mal que pateix
ens genera un impuls molt fort. És el mateix mecanisme quan sentim una criatura plorar o la por d’agafar el nadó dels nostres amics quan els anam a visitar per primera vegada. Veure com un home, per exemple, li pega coses al seu ca pel carrer ens desperta un sentiment de ràbia i impotència que moltes vegades no som capaços ni de controlar. És el poder de la indefensió sobre la nostra consciència empenyent-nos a fer qualque cosa.
Ja tenim la recepta completa per empatitzar amb un individu? La resposta és no. La capacitat de sentir, la consciència de si mateix i de l’entorn i la indefensió són motius de sobra per generar un sentiment d’empatia en un gran nombre de persones, però no en la completa majoria. Tots sabem que els animals que utilitzam i explotam per menjar, vestir o divertir-nos compleixen aquestes tres condicions i la majoria és capaç de tancar els ulls mentre els consumeix. Hem arribat, fins i tot, a no sentir empatia dels individus de la nostra espècie, fet completament rocambolesc des d’un punt de vista evolutiu.
Què ens falta idò? La peça més potent del trencaclosques: conèixer a l’individu. Quan li donam una identitat pròpia, una personalitat (atenció a aquesta paraula; ja parlarem d’això en un altre moment),
quan li reconeixem unes característiques pròpies, és quan de veritat se’ns desperta l’empatia. Com que hem conegut a Rocky, ens posam perfectament en el seu lloc i no volem que pateixi. Quan un familiar o amiga rep un diagnòstic dur de salut se’ns desperta la necessitat de cuidar-lo. Quan el teu ca, anomenat Laika, se’n va per sempre, sents una pena infinita, com si s’hagués mort un familiar o una part de tu mateix. Tots tenim vivències properes d’humans o animals als que estimam i quan moren ens enfonsen en un bucle de sentiments aversius, provocats perquè era qualcú per nosaltres, qualcú important.
Si no volem que en Rocky pateixi i mori, per què continuam actuant amb els animals d’una forma que els condemna a una vida miserable i a la mort? Si coneguéssim els animals que acaben a la nostra taula, ben segur que no voldríem ser partícips del seu pervers destí.
Recorda que aquests animals no poden triar, però tu sí.
Kike Gimeno.
Portaveu de Satya Animal.