Sentint-lo parlar d’una manera tan jovial i animada, amb una cueta d’ironia rematant cada frase que amenaça de sonar massa seriosa o transcendent, ningú no diria que Anthony Bonner és a punt de complir els noranta anys. No és que no se li noti el pes de l’edat —té els cabells i la barba d’un blanc de plata, les seves mans ja no tenen l’agilitat jazzística d’antany i, quan camina, ho fa amb passes fràgils, voluntariosament decidides però ja una mica precàries—; així i tot, Bonner conserva, tant en la manera de parlar com en la mirada, una curiositat i una frescor plenes de cordialitat i de vivor, sorprenents en un home d’edat tan venerable.
Sigui com sigui, i tenint en compte que el senyor Bonner —«parla’m de tu i diga’m Toni»— és «un mallorquí nascut a Nova York» —segons la seva definició— que s’ha passat una gran part de la vida estudiant la figura i l’obra de Ramon Llull, un dels savis més excèntrics i de pensament més complex de l’Europa medieval, no és aquesta rara jovialitat provecta l’única característica singular de la seva biografia i el seu caràcter.
La història de la seva família ja dona per escriure una d’aquestes novel·lasses que fan els escriptors nord-americans més ambiciosos quan es proposen desentrellar els secrets del que, per aquelles latituds, anomenen l’experiment americà.
Per part de pare, l’avi de Bonner era un petit però pròsper banquer de Brooklyn, que va poder donar als fills la millor educació possible; per part de mare, l’avi era un industrial suís, fabricant de sedes, que es va instal·lar als EUA per raons comercials i que va aconseguir augmentar notòriament la seva fortuna. Els productes que l’empresa d’aquell avi va introduir al mercat nord-americà varen tenir un èxit extraordinari en les dècades dels vint i trenta, fins al punt que alguns dels dissenys de la Stehli Silks avui es conserven al Metropolitan Museum de Nova York.
Més interessant i tot que els avis és el pare, Paul Hyde Bonner, un home culte i vanitosament competitiu a qui, segons el fill, li agradava ser sempre el centre d’atenció. D’ell, Anthony Bonner en va heretar les dues vocacions que l’han acompanyat sempre: la música i la literatura. Aspirant a tenor d’òpera —va arribar a fer una audició amb l’estel·lar Enrico Caruso—, el pare de Bonner va estudiar a Milà, on fins i tot va signar un contracte amb el Teatre de la Scala. L’esclat de la Primera Guerra Mundial va fer volar pels aires els seus plans de professionalitzar-se com a cantant. Es va reinventar —un verb al qual el seu fill ha recorregut diverses vegades a la vida— entrant a fer feina en l’empresa del sogre. No va ser l’únic cop de volant en la seva trajectòria. Acabada la Segona Guerra Mundial, en la qual va servir al seu país amb una feina administrativa de responsabilitat —distribuint material bèl·lic per la península Itàlica—, Paul Hyde Bonner va entrar a treballar com a diplomàtic a l’ambaixada nord-americana de Roma. Ja als anys cinquanta, encara va tenir temps d’emprendre una exitosa carrera com a escriptor. Va escriure mitja dotzena de novel·les que varen assolir unes xifres de vendes considerables i que, segons el fill, carreguen amb el llast del maniqueisme propi dels anys més angoixants i sectaris de la Guerra Freda. Més enllà de la seva relativa qualitat, el que és segur és que aquella vocació literària no tenia res d’antinatural en un home que, a la dècada dels vint, havia freqüentat, amb Harpo Marx, Dorothy Parker i altres, les mítiques tertúlies de la taula rodona de l’Hotel Algonquin. També va ser durant els anys vint que, de Londres estant, va col·laborar amb la revista New Yorker, aleshores tot just fundada.
Fa anys que Anthony Bonner va desar la música al prestatge de les vocacions no perseguides, però mai no ha deixat de considerar-la essencial. N’és una prova l’elegant piano de cua que hi ha a l’espaiosa sala d’estar del seu pis del barri de Santa Catalina, a Palma. N’és una altra prova, potser més concloent i tot, el gust amb què parla dels anys de joventut, quan la música era justament la seva passió màxima i el seu projecte de futur més plausible.
Bonner va tenir l’educació pròpia d’un fill de família molt benestant. No només va créixer dins una bombolla de seguretat i privilegis, sinó que va mamar alta cultura per totes bandes. Per fer-se una idea del nivell cultural de la família Bonner, podem intentar imaginar-nos com eren la biblioteca i la col·lecció de discos, abundants i variadíssimes, que hi havia a la seva casa de Rye, el poblet de la costa de New Hampshire on vivia tota la família. Res no en donarà una idea més exacta, però, que evocar les parets d’aquella casa. Quan Bonner era nin, d’aquelles parets en penjava una col·lecció d’art que incloïa dibuixos i algun petit oli de noms tan rutilants com Cezanne, Derain, Rousseau, Sisley, Pissarro, Vlaminck i Picasso.
Com sol passar, una vida tan sòlidament edificada sobre uns fonaments tan forts i esplèndids va garantir que tots els fills tinguessin, de grans, una trajectòria professional la mar d’exitosa. Dels tres germans de Bonner, un va ser professor de biologia a la Universitat de Princeton, l’altre va treballar per al conglomerat editorial de Condé Nast i l’altre per a la CIA.
Durant la infantesa i l’adolescència, Anthony Bonner va estudiar en dos internats exclusius, on va aprendre a tocar diversos instruments: el saxofon, el clarinet, el piano... Als divuit anys, va entrar a la Universitat de Harvard per seguir la carrera de Música. Hi va enriquir, obrint-se a la música clàssica, el que fins aleshores havia estat una vocació eminentment jazzística. Decidit a fer-se un nom com a compositor —o a intentar-ho—, el jove Bonner va completar la seva formació estudiant durant quatre anys al Conservatori de Música de París, on va ser deixeble de l’exigent Nadia Boulanger.
Com tants altres joves nord-americans que als cinquanta varen venir a Europa per estudiar i viure la vida, Bonner va treballar per al govern nord-americà en tasques relacionades amb el Pla Marshall. Sobretot feia de missatger: portava telegrames i paquets amunt i avall de París. L’objectiu, però, era dedicar-se a la música, i ell sabia que per poder-ho fer a consciència i seriosament necessitava trobar un lloc barat i tranquil per viure. Va ser aleshores que ell i la seva dona, Eva, una nord-americana amb qui s’havien conegut i casat a París, on ella estudiava Filosofia a la Sorbona, varen sentir a parlar per primer cop de Mallorca.
Al contrari de la imatge històrica que nosaltres en tenim, d’una negror opressiva i asfixiant, l’Espanya i la Mallorca franquistes en què els Bonner varen aterrar l’any 1954 els va causar una impressió extraordinàriament positiva. «Per a un estranger —m’explica Bonner—, Espanya era un país que havia aconseguit sortir amb molta dignitat d’una situació desastrosa com havia estat la Guerra Civil. Era un país on la gent s’arreglava, anava tirant i mirava de ser feliç».
Quatre anys, entre 1954 i 1958, va durar la primera estada mallorquina dels Bonner. Varen viure al barri de Sant Agustí, a Palma, i per a ell va ser una època d’intensa dedicació a la música. Influït sobretot per la santíssima trinitat del dodecafonisme —Schönberg, Berg i Webern—, va abocar-se a la composició. Aviat va sentir, però, que alguna cosa no acabava de rutllar. «Vaig adonar-me que escriure fins i tot una peça curta em costava molt. I allò em molestava, perquè jo pensava que compondre havia de ser una feina més fluïda, més natural. A més, ja aleshores era conscient que el que feia, si bé era correcte i presentable, no era prou bo per esperar que generàs entusiasme entre la gent. I jo sempre he cregut que les obres d’un creador artístic, ja sigui un músic o un pintor o un escriptor, han de ser més que correctes, han de poder entusiasmar la gent que s’hi acosta».
El 1958, amb trenta anys, immers en una crisi vocacional que no va viure amb dramatisme però que el va obligar a repensar les coses, Bonner i la seva dona varen deixar Mallorca per tornar a Nova York, on ell va replantejar-se la seva trajectòria professional mentre feia algunes ressenyes de concerts per al Herald Tribune. Quan parla d’aquell parèntesi ho fa amb un somriure irònic, conscient que en el fons va ser un cop de sort. Segur que, com tothom, Bonner ha tingut els seus moments de dubtes i d’angoixa, però diria que no ha estat mai un home que s’hagi deixat paralitzar pels dilemes existencials ni encara menys s’hagi deixat estrangular pel pessimisme. Per com recorda aquell moment d’impàs i de tempteig, diria que Bonner té l’optimisme dinàmic que, una mica tòpicament, sol atribuir-se als nord-americans, per a qui el món no és com és sinó com un mateix decideix que sigui.
Davant la incertesa del moment, el Bonner de trenta anys va prendre una decisió per sortir temporalment del pas. La ironia és que aquella solució temporal va determinar la seva vida futura. Com que tenia un amic traductor, va pensar que ell, posseïdor d’un francès excel·lent, el qual no tan sols li venia dels anys de París, sinó també d’haver tingut de petit una nurse francesa, també podia provar de fer-se un sou traduint llibres del francès a l’anglès. Dit i fet. En qüestió de setmanes, ja havia arribat a un acord amb la prestigiosa editorial Bentham per traduir els poemes de François Villon, els quals serien seguits per una antologia de poesia trobadoresca.
La traducció trobadoresca ja va fer-la altra volta de Mallorca estant. Va ser a final de 1959 que ell i la dona varen retornar a l’illa ja amb la idea —sempre negociable, almenys aleshores— de no tornar-ne a partir. Al principi d’aquella segona estada, el matrimoni Bonner va instal·lar-se de nou a Palma, però al cap de poc ja es traslladaren al petit poble de Puigpunyent, on aleshores no hi havia ni tan sols aigua corrent i on només el batle tenia cotxe. El català, que parla amb un suau deix anglòfon però amb una correcció absoluta, Bonner el va aprendre gràcies als picapedrers que li varen arreglar la casa mig derruïda on es va instal·lar. Val la pena aturar-nos un moment en la tria del poble on el matrimoni Bonner va decidir viure. A la Mallorca dels seixanta, hi havia una nodrida colònia estrangera al barri palmesà del Terreno, i també ja començava a haver-hi una presència notable d’estrangers a Deià, on els forans s’hi instal·laven atrets en part per l’aura magnètica de Robert Graves i en part pel meravellós entorn paisatgístic. No va ser casual que els Bonner optassin per viure en un indret on ells eren els únics vinguts de fora. Tot i que va tenir una certa relació amb la colònia estrangera del Terreno, Bonner em confessa que la idea de viure entre compatriotes expatriats no li feia cap gràcia ni una. Pel poc que me’n conta, diria que li semblava un món endogàmic i massa tancat, en què les xafarderies amenaçaven d’intoxicar les relacions personals i en què el dolce far niente ho regia gairebé tot. «Record que vaig conèixer un britànic, una ovella negra de bona família a qui els pares donaven uns doblers perquè fes vida lluny d’Anglaterra, per a qui la màxima preocupació era trobar bars barats on poder beure molt havent de pagar poc», explica.
A més dels picapedrers i els veïnats de Puigpunyent, una altra persona que el va ajudar a introduir-se en la llengua i la cultura dels mallorquins va ser el lingüista i editor Francesc de Borja Moll, un dels patriarques culturals de l’illa. Bonner se li va presentar un dia per demanar-li alguns consells per a la traducció de l’antologia dels trobadors i aviat es feren amics.
Per ser d’un país, d’una terra, no n’hi ha prou amb viure-hi: cal implicar-se amb el passat i comprometre’s amb el futur del país en qüestió. Les dues vies a través de les quals el novaiorquès Anthony Bonner va convertir-se en mallorquí varen ser la passió per l’obra i la figura de Ramon Llull i la passió pels tresors naturals de les Balears. Començarem explicant la segona d’aquestes passions.
Les transformacions socioeconòmiques —accelerades i estructurals— que entre finals dels cinquanta i principis dels setanta va patir Mallorca a causa del boom turístic varen disparar les alarmes entre alguna gent. Aquell nou model socioeconòmic, abraçat amb una eufòria cega per gairebé tothom, amenaçava d’arrasar mediambientalment el país, i una minoria conscienciada va creure que calia plantar-hi cara. Així és com es va fundar el Grup Ornitològic de les Illes Balears (el GOB), que amb el temps es convertiria en la punta de llança de l’ecologisme illenc. Amant de la naturalesa, Bonner no tan sols va ser un dels fundadors del GOB, sinó que, entre 1980 i 1997, va ser-ne el president. «Vaig ser un president decoratiu —matisa—, perquè la feina important la feien uns altres, els que estaven a la trinxera del dia a dia i donaven la cara en les situacions complicades».
A més del seu vessant més reivindicatiu, el GOB també va néixer amb la voluntat de divulgar el patrimoni natural illenc. Una aportació cabdal en aquesta tasca va ser el llibre Plantes de les Illes Balears, de Bonner, que aviat va convertir-se en una referència per als excursionistes i els amants de la natura que volien descobrir botànicament el país. Publicat per l’editorial Moll, els textos de Bonner eren complementats per uns preciosos dibuixos a ploma de la seva filla, la il·lustradora Aina Bonner. Aquest llibre —reconeix Bonner— li ha donat moltes alegries. Com la d’aquell dia que un empleat d’una oficina d’una entitat bancària li va demanar que li signàs un exemplar i, mentre li ensenyava, li va demanar disculpes per tenir-lo tan fet malbé. «El bon home es va justificar dient que l’havia duit a moltes excursions —recorda—. Que un llibre que jo he fet hagi estat útil a qui l’ha llegit és el que més satisfacció em dona».
Aquesta voluntat de servei, aquest esperit d’intel·lectual utilitari, també és el que ha guiat la seva ingent tasca com a lul·lista, que ha combinat el rigor i la densitat de l’erudició amb una incansable vocació clarificadora.
Fa temps que Anthony Bonner és reconegut com un lul·lista de prestigi internacional. Prova d’això és que la seva feina li ha valgut ser nomenat doctor honoris causa per les universitats de Friburg, de Barcelona i de les Balears. Tenint en compte els fruits que ha donat, resulta especialment sorprenent la manera com Bonner va arribar a Llull —una mica per casualitat, empès pel seu interès per l’edat mitjana— i, encara més, l’edat tan tardana en què hi va arribar.
Va ser a mitjans de la dècada dels setanta, a punt de fer els cinquanta anys i després d’haver-se guanyat la vida traduint a l’anglès obres d’Espinàs, Borges, Balzac i Verne, entre d’altres, que Bonner va llegir Llull per primera vegada. El que més li va cridar l’atenció, ja des d’un principi, va ser la voluntat totalitzadora de l’obra lul·liana, que gira tota ella al voltant de l’Art, un sistema de pensament logicomatemàtic que, segons el mateix Llull, Déu va revelar-li perquè impulsàs la fe entre els infidels i provàs que la religió cristiana és l’única religió monoteista basada en una veritat racionalment demostrable. L’afany totalitzador de Llull és el que més ha fascinat Bonner des de sempre. «Organitzar-ho tot en termes d’una sèrie de funcions bàsiques, que és el que fa Llull amb l’Art, és únic en l’edat mitjana —explica—. És molt interessant veure com l’Art s’interrelaciona amb tots els aspectes de l’obra lul·liana, des de les novel·les i els sermons fins a les qüestions de dret, de medicina, de filosofia...».
Convençut que seria interessant presentar-lo als lectors nord-americans, Bonner va fer una proposta a la Universitat de Princeton per traduir unes Obres selectes de Llull. La prestigiosa universitat no tan sols va acceptar la proposta, sinó que a més va avalar Bonner perquè aconseguís una beca de la Fundació Guggenheim i una altra del govern federal, gràcies a les quals pogué treballar amb la calma i el rigor necessaris. El resultat va ser el doble volum de Selected Works of Ramon Llull, publicat el 1985. A més de la traducció, Bonner va fer-hi un rigorós aparat de notes i va encapçalar-la amb una extensa i clarificadora introducció. El resultat final va ser tan sòlid i tan útil que al cap de quatre anys aquelles Obres selectes varen sortir en català a l’editorial Moll i es varen convertir en una obra de referència per al públic catalanoparlant.
Simplificant-ho molt, es pot dir que hi ha dos tipus de lul·listes. D’una banda, hi ha els que consideren que la literatura i el pensament de Llull poden ser abordats sense tenir en compte els complicats mecanismes de l’Art; de l’altra, hi ha els que consideren que l’Art és no tan sols central en la literatura i el pensament de Llull, sinó també imprescindible per entendre’ls a fons i, sobretot, tal com el mateix Llull volia que fossin entesos. Aquesta és la tesi de Bonner. Per a ell, la magna obra lul·liana —que va ser escrita en llatí, català i àrab, que està composta per més de dues-centes obres, i que comprèn gèneres tan dispars com la poesia lírica, la narrativa, la teologia, la filosofia, la mística, la lògica i la ciència— no pot entendre’s només com un artefacte literari o filosòfic. «Per a Llull —sintetitza Bonner—, l’Art és el fonament de tot i li serveix per mirar d’aconseguir el seu objectiu, que és difondre la religió cristiana».
En l’àmbit universitari, un outsider en termes acadèmics com és Bonner ha generat, com és fàcil d’imaginar, certes prevencions i recels. Això no vol dir que no hi hagi hagut també acadèmics que l’hagin considerat com un igual o, més i tot, com un mestre. És el cas dels medievalistes del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona —Lola Badia, Albert Soler, Joan Santanach—, que valoren extraordinàriament la feina de Bonner.
Per al filòleg, editor i professor Joan Santanach, un aspecte destacat de la feina de Bonner és «haver posat una mica d’ordre al catàleg de Llull, en el sentit de destriar obres autèntiques i obres espúries i de fixar-ne una datació». Un altre aspecte important és —remarca Santanach— «haver demostrat que l’Art és central i que aquesta centralitat de l’Art serveix per ordenar la vida i l’obra de Llull tant en termes cronològics com d’interrelació entre les diferents obres».
El seu interès per interpretar i entendre bé l’Art —un sistema format per diagrames, que organitzen conceptes, en el qual Llull va treballar tota la vida per tal de fer-lo cada cop menys ambigu i més assequible als lectors— va dur Bonner a publicar l’any 2007 un manual d’instruccions en tota regla de l’Art lul·lià: The Art and Logic of Ramon Llull. A user’s guide. El títol no podria ser més explícit ni tampoc més il·lustratiu del vessant més divulgador i utilitari de la seva erudició.
Aquesta voluntat d’ordenar el món i l’obra de Llull, de fer-lo més pròxim i assequible, també ha portat Bonner a preparar edicions crítiques de diverses obres: de la Vida coetània, del Llibre del gentil i dels tres savis... Una de les tasques de les quals es mostra més satisfet —anava a escriure «orgullós», però em sembla que l’orgull no té gaire lloc en la personalitat bonhomiosa, relaxada i modesta d’Anthony Bonner— és la immensa base de dades sobre Ramon Llull que va iniciar fa anys i que, amb la col·laboració dels col·legues de la UB, s’ha convertit en un oceà digital d’informació sobre Llull que ara està disponible a l’abast de tothom. La web conté tota mena d’informacions relacionades amb les obres de Llull, amb manuscrits, amb estudiosos lul·listes, amb catàlegs i amb inventaris d’obres lul·lianes elaborats des del segle XIV i fins avui... Tampoc no hi falta una exhaustiva bibliografia que inclou des de llibres de Llull i sobre Llull fins a tota mena d’articles publicats en revistes especialitzades. «Abans, si algú volia preparar una edició d’una obra de Llull, havia de passar-se mesos fent recerca per trobar informació i bibliografia —raona Bonner—. Gràcies a aquesta base de dades, no ha de perdre tant de temps». De nou, posa en evidència el caràcter utilitari, amb voluntat d’eficàcia més que de lluïment personal, de la seva feina com a erudit.
Als noranta anys, Anthony Bonner desprèn la tranquil·litat d’esperit de qui sap que ja té totes les feines fetes i que a més les ha fetes bé. «El cervell ja només em funciona en un cinquanta per cent —diu sense amargor, amb un somriure d’irònica conformitat—; això vol dir que ja no puc treballar tant com abans, ni tampoc fer la feina jo tot sol».
Els inconvenients de l’edat no han afectat gens la seva passió per la figura i l’obra de Ramon Llull, que continua intacta. Si poguéssiu parlar personalment amb Llull —li dic— i fer que vos aclarís alguns dels misteris que envolten la seva vida o algunes de les qüestions més enigmàtiques de la seva obra, quines preguntes li faríeu? Anthony Bonner es posa la mà al front, acluca els ulls i pensa. De seguida obre els ulls i exclama: «Uf! Voldria demanar-li tantes coses que necessitaria hores per preparar el qüestionari complet».
[Aquest d’Anthony Bonner és un dels devuit perfils que formen part del llibre Un arxipèlag radiant, de Pere Antoni Pons, publicat l’any 2019 per l’Editorial Ensiola]