Josep Amengual (Biniali, 1938), historiador i antic Prior de La Real, ha presentat aquest dijous, el tercer volum de la seva obra magna que repassa la història de les Illes Balears i Pitiüses: 'La història de Mallorca i les Religions del Llibre, II/1: La implantació del cristianisme, segons el model de cristiandat. Els musulmans, esclavitzats i desestructurats. Cristians i jueus, senyors del nou regne. Les tres Emes', editat per Llibres Ramon Llull. Un llibre de 796 pàgines i 9 mapes.
Conquesta sagnant
Aquest tom entra en el llindar del VIII centenari de la conquesta de Mallorca pel comte-rei Jaume I. Com al castell d’Alaró hi hagué una de les resistències més llargues conegudes a Occident, dels cristians als musulmans, en els anys 908 a 911, l’any 1229 hi hagué una conquesta molt sagnant, del rei en Jaume, de la Mallorca musulmana.
Canvi genètic
Amengual explica que «el canvi fou tan radical que fins i tot genèticament els pobles balears anteriors no deixaren arrels perceptibles» o afegeix que «l’any 1229 naixia una nova societat culturalment cristiana, amb la Bíblia que reitera la llibertat de la fe, la inviolabilitat de la persona, i amb una llengua romànica, la catalana, i amb el projecte de fer-se present a la Mediterrània i més enllà».
«Nou poble fill de la Bíblia i regit per les Franqueses»
Aquell poble mallorquí sorgia, segons l'autor, «cohesionat per la Bíblia, regit per les Franqueses, que sancionaven llibertats, i prohibien la tortura, proscripció que el sínode diocesà, escrit en català, va reiterar l’any 1266».
«La llengua catalana ha estat el referent identificador d’aquest poble nou, que naixia amb igualtat amb als altres. Ni més ni menys que els restants. És el VIII centenari d’aquest sorgiment de Mallorca que volem celebrar», indica Amengual.
L’abast cronològic d’aquest volum inclou els primers cent-vint anys posteriors a la conquesta, és a dir, el període que comença l’any 1229, amb la conquesta del rei en Jaume (†1276), i es trenca amb la derrota del seu besnét, Jaume III de Mallorca, (Catània, (Sicília) 1315-Llucmajor, 1349.
Cal afegir que l’any anterior a la defunció de Jaume III, la Pesta Negra havia delmat el regne de Mallorca i tot l’Occident europeu.
D’altra banda, els conquistadors tots eren súbdits del comte de Barcelona, responien als mateixos interessos, i, malgrat totes les horribles violències, es sentien cristians, introduïren una nova població predominantment catalana i cristiana, i un clergat provinent de Catalunya i del Rosselló. Els ordes religiosos solien esser enquadrats en la mateixa província religiosa.
En aquest tercer tom espresenta «el naixement d’un nou poble, el que ocuparà el territori de tota l’illa de Mallorca, amb una llengua que l’identifica, la catalana, i una religió que és la catòlica».
S’acaben els mallorquins
Segons explica l'autor, que encara que l’islam queda vençut, «tanmateix durant mig segle el practicarà la majoria dels 'mallorquins', que la constituïen els milers de musulmans esclavitzats. En efecte, l’antropònim 'mallorquí', corrent en àrab, no emergirà en català fins avançat el segle XIV per designar els cristians del nou territori illenc. És a dir, durant més d’un segle l’ adjectiu «mallorquí» no va existir en català, ni en cap altra llengua fora l’àrab. Però, és ben clar que començava a haver-hi un poble cristià mallorquí».
La població marginal: els jueus, uns individus privilegiats
El llibre també explica «la pacífica presència dels jueus en el segle XIII, a l’empara dels papes i dels monarques, que propiciaven una tolerància eclesiàstica. L’empar de la llibertat dels jueus atorgat pels papes (1120-1447), i per les Decretals. L’estatut polític i jurídic dels jueus a Mallorca era garantit per la Carta de llibertats de dia 11 de juliol de 1231, atorgada per Jaume I als 'seus' jueus, que eren els jueus mallorquins o de Mallorca» i afegeix que «l’estatut econòmic, partia, en part, de les donacions reials primerenques: el Call l’Almudaina i la Calatrava».
Al llibre es pot veure om «els jueus en el règim de Cristiandat, eren iguals en les finances i en les altres professions, però no en les funcions administratives ni judicials. Poc a poc es va introduir una segregació social que va conduir de la seva dispersió a la Ciutat, a concentrar-los en el Call major. Després, també començà una política hostil dels reis de Mallorca envers els jueus».
Institucions civils. L’infant Felip de Mallorca
Amengual explica que «com que els que practiquen una religió viuen en una societat determinada en un territori ben definit, per una banda, nosaltres resumiren el que diuen els especialistes sobre la monarquia, sobre les Franqueses. Tot i no ser el nostre objectiu, creiem que adduirem qualque document poc conegut sobre Jaume II. També creim que aportarem informacions no gaire conegudes sobre el beguinisme i franciscanisme radical de l’infant Felip, que va ser tutor de Jaume III, i que va saber preservar el regne per a aquest rei encara menor d’edat, i va saber menar una política internacional força assenyada. Aquest príncep Felip va tenir molta importància en l’espiritualitat radical».
Primer el bisbe que l’església a Mallorca
L'autor avança que «es veurà com s’implantà institucionalment l’església local a Mallorca, que abans que tengués fidels ja li havien previst un bisbe, malgrat que el rei i els porcioners varen fer que el primer dels bisbes de la nova etapa no vengué fins passats uns vuit anys.»
El bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou uneix la nova església a Mallorca al catolicisme
«Exercia com a bisbe de Mallorca Berenguer de Palou, bisbe de Barcelona, responsable únic de la pastoral, com a escriví el papa Gregori IX. Hi ha historiadors que ignoren aquest fet, per ser 'més mallorquins'. Doncs bé, si no hagués exercit de bisbe Berenguer de Palou bona part de parròquies no haurien existit i hauríem tengut uns començaments cismàtics de l’església que va veure néixer el gran místic i missioner, el Beat Ramon Llull, del qual en parlarem en el tom vinent».
L’episcopologi mallorquí i la sinodalitat
«En un principi els bisbes foren elegits com tocava, pels canonges, però el rei Sanç va usurpar el seu dret i va nomenar una colla de bisbes del Rosselló per a Mallorca.
Ja el bisbe Ramon Torrella l’any 1250 va reunir un primer sínode de Mallorca, i el successor Pere de Morella en va convocar prop de mitja dotzena, les actes dels quals, a diferència de les que es redactaren a la Península en llatí, a Mallorca ho feren en català», afirma Amengual.
Ni els pobles, ni les parròquies neixen l’any 1248
L'autor també explica que «moltes parròquies són anteriors a 1238, quan arriba el primer bisbe de Mallorca, en la nova època, Ramon de Torrella. Per tant, creim que moltes històries de pobles hauran de corregir la constitució del poble i de la parròquia, doncs assenyalen que va ser l’any 1248, quan ja existien des de feia més de quinze anys».
El Capítol de la Seu, la Seu i les noves esglésies
La Seu o el seu Capítol són elements fonamentals d’un bisbat medieval. I coneixem diversos noms de canonges, com el de Jaume de Santa Eugènia, Procurador de l’Església a Mallorca (1230-1235).
El rei en Jaume va prometre edificar la Seu, i es va començar ja en el segle XIII, malgrat no tinguem dades arquitectòniques. Però hi ha molts testaments que fan deixes per aquestes obres.
Mesquites reutilitzades
«Tot va repercutir en una nova arquitectura, que transformà moltes mesquites en esglesioles, substituïdes per temples més espaiosos, presidits per la Seu, els fonaments i altres parts de la qual daten del segle XIII. Convents i hospitals també ens brinden mostres de les belles arts elaborades en el mateix segles de la conquesta.
De cabdal importància és el capítol sobre el servei als pobres. Començarem pel fet constitucional manifestat en les Franqueses sobre la immunitat de totes les persones. Observarem com eren generals la caritat personal i l’almoina, així com la Cristiandat va fomentar un sistema de redistribució dels béns en els testaments, en els quals constaven els llegats per als pobres, també per a les obres de les esglésies i convents. Acabarem prenent en compte la caritat institucional, tot esmentant la fundació dels hospitals dels pobres a la Ciutat i a la Part Forana».
«La missió de l’església als gentils i musulmans fou obra dels frares que sortiren vers el Marroc, i manifestament pensada, organitzada i realitzada pel que ha estat qualificat de Doctor de les Missions, el Beat Ramon Llull. La missió per la paraula i els escrits privilegiada per ell va moure mercaders mallorquins, així com frares i ermitans a evangelitzar les illes de la Fortuna, o Canàries, al llarg de la segona meitat del segle XIV, i a implantar-hi l’església que varen presidir els bisbes balears. Aquesta missió va culminar amb el martiri de tretze d’aquells ermitans».
«En un capítol cap al final del tom segon ens aproparem als exclosos, que eren els dissidents, i els que eren condemnats amb penes eclesiàstiques, algunes solament imaginables en temps de Cristiandat, i, a més, assistirem al començament de la inquisició, institució detestable que, al menys a Mallorca, no va perseguir les beguines», declara l'autor.