Tonina Siquier va ser una de les coordinadores de l'Assemblea de Docents.
Què va significar la gran manifestació del 29 de setembre de 2013?
Va ser la culminació de molta feina i malestar a darrera. Començava més d'un any abans amb pares, docents, alumnes envoltant de la plataforma CRIDA que es reunien gairebé setmanalment per parlar dels efectes de les retallades, la baixa qualitat de l'educació pública, la llei de símbols, la imposició del TIL sense cap necessitat ni consens, etc. A la primavera del 2013 s'hi varen afegir assemblees de centres amb els docents denunciant el que el Conseller Bosch va acabar aprovant, el TIL i el que, la Consellera Joana Maria Camps va continuar de manera prepotent i despòtica obrint expedient a 4 directors.
Des de finals de maig i fins a la manifestació va ser un no aturar per convèncer els sindicats que eren reticents a la convocatòria d'una vaga i que acabaren acceptant al setembre. Tota la societat s'hi va acabar involucrant i donant suport a la Vaga dels docents. Va ser un moment, el setembre, d'anar tots a l'una de tota la societat que va acabar amb els ànims ben encesos de manera festiva i massiva el dia 29 de setembre.
Per a la Comissió impulsora i de tots els docents de les diferents Comissions en què es va organitzar l'Assemblea de Docents,la manifestació va suposar una injecció d'energia mai vista que va continuar amb la subhasta d'obres d'art, concert a Porreres de l'octubre, dues Marxes per l'educació, edició d'un llibre, un espai radiofònic setmanal a Ona Mediterrània, ... i moltes altres accions.
Quines creus que varen ser les principals claus per aconseguir una mobilització tan massiva?
Sens dubte la preparació a llarg termini i de donar a conèixer la problemàtica que les decisions del Govern Bauzà suposaven, que hi donessin suport famílies i moltes persones d'àmbits molt diversos ja que la preocupació pels alumnes i la seva educació varen moure a molta de gent. Però sobretot el veure com aprovaven decrets que no tenien cap ni peus i que només cercaven l'enfrontament i crear problemes allà on no n'hi havia.
També, el suport de moltes organitzacions diverses.
Què va representar per a tu, a nivell personal, tota aquella mobilització?
En el meu cas, juntament amb Marina Llobera, vàrem ser les primeres en moderar les assemblees dels mesos de maig i juny i després es va establir una organització en Comissions de l'Assemblea de Docents (AD). Jo era la portaveu de la Comissió de Mobilització i durant el mes d'agost-setembre vàrem tenir moltíssima feina a organitzar totes les accions necessàries juntament amb l'OCB per tal que el dia 29 fos un èxit.
A nivell personal una gran satisfacció de veure que una societat tradicionalment molt mala de moure com la mallorquina, s'unia i expressava el millor de sí mateixa per rebutjar unes formes autoritàries i regressives. Mai oblidaré des d'alt del cadafalc del final del Passeig d'Es Born com anava arribant gent i que amb el Carrer Jaume III i les Avingudes plenes la Plaça d'Espanya continuava plena i molta gent mai va arribar al Born. Posava els pèls de punta.
Creus que les polítiques desenvolupades pels governs progressistes varen respondre a les demandes d'aquelles mobilitzacions?
No del tot. Crec que en matèria de protecció i impuls de la llengua catalana no s'ha fet res o gairebé res, més enllà de la primera mesura del Govern de derogar la llei de símbols i el TIL. I en una situació com la que es troba llengua pròpia el no fer res implica una involució i pèrdua. Això en aquests 10 anys als centres es nota molt.
Més enllà de Pactes com el d'educació establerts no s'ha millorat la inversió en educació i ja al final voler forçar de manera precipitada la implantació de la LOMLOE (recordar que hem estat l'única Comunitat Autònoma on aquesta s'ha implantat) en un col·lectiu molt cansat per la pandèmia ha fet que el cansament i desencís hagin estat màxims.
Això unit al poc reconeixement social de la professió docent.
Com valores la situació actual, amb la perspectiva d'aquests deu anys?
El canvi de Govern a un de dreta-extrema dreta que pel que fa al què ha dit respecte a la llengua, activitats extraescolars, etc. i poca confiança i suport a l'educació pública no és una situació bona. Per aquest curs 2023-24 no han tengut temps per desplegar el seu programa, però el què han anat dient que faran personalment me preocupa perquè es fonamenta en un desconeixement total del què hi ha als centres i només es basa en unes idees preconcebudes del què creuen que hi ha i del que creuen que ha de canviar.
La majoria de pares, més del 80% si no record malament, al 2013 triava la llengua catalana com a primera llengua d'escolarització com a manera de garantir que els infants l'aprenen i no hi ha un problema en això. Crec que de manera artificial es vol crear. També el voler limitar les temàtiques i activitats extraescolars amb el pin parental, això és molt greu. És no només voler cercar i crear confrontació allà on no n'hi ha sinó que a més no respon més que a una idea preconcebuda i errònia del què hi ha als centres.
Haurem de tornar a treure les camisetes verdes?
Sempre dic que als mesos de maig-juny del 2013 érem ben pocs els que assistirem a les assemblees de docents i molts pensaven que aquell moviment no arribaria enlloc. Fins i tot molts que hi acabaren molt involucrats fins a mitjans setembre o després de la manifestació no canviaren d'opinió.
Sabem com organitzar-nos, hi ha molta capacitat de feina i de formació en el col·lectiu docent i sobretot molta experiència després de tot el que va passar fa 10 anys. Crec i esper que, arribat el moment, els docents i famílies sabran donar una bona resposta a mesures que no es corresponen amb la realitat. Tant de bo, però, no fes falta: això voldria dir que els que ens governen han après del passat i que sabem entendre la situació actual.